Sóc un home malvat, dolent de mena.
Un assassí ferotge i despietat.
Amb premeditació i per l'esquena,
a sang freda he mort un escarbat
i no m'ha tremolat
el pols.
Esclafar-lo
(cruix, cruix)
Sota el meu peu
(cruix, cruix, cruix)
em fa sentir poderós com un déu
deixant un rastre d¿orfes i vídues arreu.
Sóc una mala bèstia, un malparit, un animal.
Un assassí serial i alhora un virtuós. Un artista.
Mai no m¿enxamparan, no em té fitxat la criminal.
No tinc antecedents, ni mòbils, ni motius.
No deixo pistes.
No he mort el bitxo per qüestions d'higiene
ni perquè m¿esgarrifi aquest bestiar.
Ho faig per gust, jo sóc dolent de mena
i m'agrada matar per matar
i que no ho sàpiga
ningú.
Sentir com cruix
(cruix, cruix)
provoca un benestar
(cruix, cruix, cruix)
una passada, com després de fumar
un porro carregat d'haixix afgà.
No el coneixia de res. Era només un escarbat
que no m'havia fet cap altre mal que un xic de fàstic.
I malgrat tot això l'he deixat sec sense pietat.
No tinc remordiments. He viscut un moment fantàstic.
Mai no improviso, com cal que els ho digui?
Sóc metòdic, científic, cerebral,
trio el momento de l'escarbaticidi
a redossa de la negra nit
quan tothom és al llit
dormint.
L'enllamineixo
(cruix, cruix)
amb molletes de pa
(cruix, cruix, cruix)
vetllo a les fosques fumant al sofà
i encenc el llum quan més confiat està.
Li barro el pas i li clavo una puntada de peu
que el deixa estabornit, bellugant indefens, panxa enlaire,
les potes cap al cel tremolant a mercè del meu
42 de peu. Sóc o no sóc un déu...? No gaire.
Quan recupera el pols l'adrenalina
netejo amb cura l'escena del crim
i torno relaxat a les rutines
de bon pare i marit Amorós
on amago els pitjors
instints.
Ja coneixeu
Tu, tu... ah
el meu pecat, però
Tu, tu, tu... ah
No sabeu pas qui és el pecador.
Aneu amb compte, perquè un servidor
li està agafant el gust a fer neteja impunement
i avui un escarbat, demà...
qui sap demà cap on el mena
el tortuós camí de les passions al qui és dolent,
però que molt dolent, dolent de mena.
