En una mansió de les que el temps ha guarnit
S'ha trobat arraconat un quadre gegantí
Molt a prop, a un dit de pols, en un manuscrit
Una vella inspiració reviu el seu desig
Quan el sol desfà els meus somnis cada matí
Sento veus de mil colors brollant a dins de mi
Com imperatius dictant el meu destí
Visc encadenat als meus pinzells dia i nit
Jo he vist la imatge del que algun dia serà
L'últim estatge del que avui se'n diu ésser humà
Aviat serà a punt la tela on fa dies visc
I la meva activitat haurà escalat el cim
Doncs no se m'acut res més, què més hi ha a afegir?
Quan ja tot està explicat a mode d'art sublim
Qui injectarà més calma en el mal de la humanitat
Que el flascó de làudan que sempre he guardat
Per necessitat
L'ofec mereix qui s'enfonsa per pròpia voluntat
Però l'home que neix sota el mar
Mereix rescat! Mereix rescat!
Com més vell em faig, més veig que tot té un sentit
Però no és de l'estil de tot allò que a mi m'han dit
I ara que pressento que m'arriba la nit
Serà la meva obra mestra
Qui parli per mi, per mi, oh sí
