El Fill De La Mare

A dintre el bressol,

un bell infant plora.

La mare ha marxat,

ni se l'ha mirat,

com tant se li'en dóna.

Aquell fill per ella és un destorb,

que per ell no sent més que despreci.

Ell és sols una farsa d'amor

per fer caure a ses mans algun neci.

I passa la nit

i en el cabaret,

mentres que el petit

s'escanya de set.

Quan torna a deshora,

l'infant s'ha rendit,

té el dit a la boca

i al fi s'ha adormit.

Home ja és l'infant

del treball aimant.

I sap que sa mare

al món ha viscut

com arbre perdut,

i que no té un pare.

I a la dona que ell parla d'amor

el desprecia perquè és fill del vici.

I a la mare diu foll de dolor

per ta culpa és ma vida un suplici.

Visquent en el front

de tan gran patir

per què venir al món?

Jo no em vaig morir?

La dona que aimava

per mi sent horror.

Per tu culpa mare

tinc sagnat el cor.

Malalt ha caigut

i resta abatut,

la mare no el deixa.

L'amor per un fill

davant del perill

ella sentí créixer.

I al mirant-lo lluitar amb la mort

la mundana crida amb gran follia:

-Salva, Déu, en el fill del meu cor

i després pren amb paga ma vida.

Somriu el malalt

i diu feblement:

-Sentint-te, ja el mal

no em dóna torment.

Ben lluny de ta vida,

dingú no ho sabrà

i el fill que et perdona

sols per tu viurà.