Respirava a poc a poc totes les hores del temps
Un indret dolç i constant, com una platja a l'hivern
Vaig entendre la nit dins les pupil·les
Vençut al meu pes surava enmig del mar
I s'ho enduia tot l'home del sac
Era tan real i lluny
Amagava cada son dins un forat al coixí
Territoris enfonsats, illes que mai van ser aquí
I els planetes perduts a l'observatori
Penjats dels seus ulls, cobrien la ciutat
Vaig conèixer un cop l'home del sac
Era tan real i lluny
Em deia que el vol era breu
Ell n'apuntava cada segon
Que no em calia cap artefacte
Que amb silenci en feia prou
Que fos tan lliure com un torrent
Per no tenir, que no tingués por
I que al matí no el recordaria
I s'ho enduia tot l'home del sac
Era tan real i absurd
Vaig conèixer un cop l'home del sac
Era tan real i lluny
