Conte de Primavera

No sé què faria sense el meu jardí Amb ses plantes i es sol que ve pel matí De vegades sento que el conec molt bé Però després m'adono que no sé res d'ell M'agrada llegir-lo i que em llegeixi ell Que em busqui les voltes, les meves arrels Sento que potser ell és meu únic amic Però quan ve l'hivern ja no és tan divertit I ara que Fa temps Que no Ve ningú Que s'hivern És fosc Quan no Sé de tu Sento que La nit És dolça de tu Però la pell No hi és És buida de tu No sé què faria sense el meu jardí Ses plantetes i ses flors que porto a dins Es tomàquets, ses taronges són tots teus Jo et convido els diumenges però mai vens M'enredo les branques quan no sóc amb ell Em cauen les fulles quan arriba el fred Tinc ses punxes d'es meu cactus per sa pell I si em toquen ells es punxen, però jo amb ells I ara que Fa temps Que no Ve ningú Que s'hivern És fosc Quan no Sé de tu Sento que La nit És dolça de tu Però la pell No hi és És buida de tu