Maleïda Policia

A les vuit i quart a l'altura del convent un sol crit li gela el cor demanant-li l'ajut, i ell, com és fort i no és dolent, va cap allà per a veure qui pot ser. Quan hi va arribar aquell home ja era fred. Només podia resar perquè entrés a dins del cel. Com a bon cristià, com a ser humà que no és un sant però creu en Déu i ho sent. Maleïda policia... Maleïda policia... Mort! És mort! Hi ha sang en el terra. Dos trets, al cor i al pit, i encara se'l sent cridant sense veu un nom que és el seu. Sona un tro i un cop, encara més fort, li trenca el pit i el crema com mai li havia cremat el foc a la pell. Maleïda policia... Maleïda policia... Deia la veritat, que ell no ho havia pas fet. Només anava passejant, com sempre ho solia fer, del nord al sud, de l'est a l'oest, amb vent, amb fred, estiu, hivern i ploguent. Són les vuit i vint a les portes del convent, càntics gregorians s'esvaeixen al vent: Kirie eleison, Criste eleison... Que porti Déu la seva llei al món. Mort! És mort! Hi ha sang en el terra. Dos trets, al cor i al pit, i encara se'l sent cridant sense veu un nom que és el seu. Sona un tro i un cop, encara més fort, li trenca el pit i el crema com mai li havia cremat el foc a la pell. Maleïda policia... Maleïda policia...