Decandiment

Darrera las montanyas

el sol cau lentament.

Tots els sorolls s’adormen,

somnien els aucells.

L’angunia del capvespre

em fa estremí de fret.

La lluna tota blanca

sospira entre’ls estels.

Sospira i es desmaia:

te un gran defalliment.

Quieta la meva ánima

s’anyora i s’encongeix.

Enllá d’enllá dels pobles

em fuig l’esperit meu:

qu’es fosca la gran plana

sense els teus ulls serens!

Tan sol estic que’t crido

entre’l silenci inmens,

segú de que tú’m cridas

plena d’anyorament!