Covava l'Ou de la Mort Blanca

Covava l'ou de la mort blanca sota l'aixella, arran de pit i cegament alletava l'ombra de l'ala de la nit. No ploris per mi mare a punta d'alba. No ploris per mi mare, plora amb mi. Esclatava la rosa monstruosa botó de glaç on lleva el crit. Mare, no ploris per mi, mare. No ploris per mi mare, plora amb mi. Que el teu plor treni amb el meu la xarxa sota els meus peus vacil·lants en el trapezi on em contorsiono agafada a la mà de l'esglai de l'ombra. Com la veu del castrat que s'eleva fins a l'excés de la mancança. Des de la pèrdua que sagna en el cant cristal·lí com una deu. La deu primera, mare.