Miracle a les Planes

Sortíem que era fosc els estudiants Que fèiem torn de tarda, travessàvem El campus buit. Jo anava mig frustrat Amb tanta calma: pot semblar excessiu Llavors vaig viure-ho com si m'estafessin La part que em pertocava d'hedonisme L'esclat damunt la gespa, el meu tastet Del pedigrí rebel de Bellaterra No és que apuntés jo a jove compromès Tampoc sé exactament què m'esperava Inspiració, crec, i esperit d'equip I, tanmateix, aviat va ser evident Que no veníem a sotmetre el món Que el teatret d'adult intimidava Res més grotesc que les generacions Que regnen satisfetes del llegat Però l'anterior ho feia i crec que es pot Ben dir que vam comprar-ne herois i faules Vam créixer cobejant-ne aplaudiments I ordint, amb discreció, un pla malvat Voldríem encaixar, com bons nens de Classe mitjana i de lletres; vaig ser-ho De lletres, fins l'assumpte del ronyó Que em va fer molt de ciències Un fanàtic Baixàvem junts en els ferrocarrils On era fàcil seure, i imitàvem Les palatals d'un catedràtic que Citava títols depriments com breu Història de la premsa a Catalunya I rèiem molt, però el nas sensible hauria Flairat en l'aire un maldecap creixent L'angoixa de trobar la vocació Teníem energia per gastar I els cossos preparats per esforçar-se Però aspiracions difuses sense un marc On créixer fortes; vam passar així Els cursos, bloquejats de por al futur Vull dir d'intel·ligència que es menjava A si mateixa; érem llenços blancs Immòbils, calibrant si serviran Per bodegons ingenus o pels traços D'un geni irrepetible; i, no cal dir-ho Pretendre tal control de l'avenir Va ser dels poltres de tortura més Sofisticats que he conegut: l'atzar La biologia o les herències triomfen Més que cap voluntat i això em serveix Avui de feliç sort Exculpatòria! Un vespre, no recordo bé per què Tornava sol, devia anar cansat Llavors hi anava sempre, el sotragueig I la remor d'uns nens tornant de bàsquet Em van clapar; vaig viatjar inconscient Per urbanitzacions de gats panxuts I porpres buguenvíl·lics fins que els fets Que avui us canto van precipitar-se Enmig dels passatgers desconeguts El meu cervell de nen, creuant les Planes Somiava somnis seus, ja no sé quins Quan un avís de pròxima estació Va despertar-me i vaig trobar un coixí Un suèter vell que em protegia el cap De la finestra, estava ben plegat Es mantenia fresc i feia olor De bosc. Vaig preguntar a dos heavies tímids Que seien just davant si, per ventura Sabien de qui era; no ho sabien Dins del vagó el món seguia sent El món, però palplantada en la foscor Vaig veure que em mirava una ombra amiga I vaig saber que estava preparat De cop i volta el buit Em concernia