En aquell petit cafè on no volen entrar
Ni la llum del carrer, ni la gent assenyada
Vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà
Com la boira que neix al port, de matinada
Et vaig donar una mà i em vas seguit en la nit
Com un gosset perdut que prega una carícia
Vas omplir de colors la tristor del meu llit
De vermells de capvespre i de verds de Galícia
I el meu racó va a ser
El teu racó també
Eres jove i bonica
Vaig començar jugant
I et vaig anar estimant
De mica en mica
Em vaig acostumar poc a poc al teu nom
A la teva escalfor i a las teves paraules
Al soroll del teu pas pujant els esglaons
I a la teva manera de parar la taula
A l'olor de les teves mans que cada nit
Voltàvem el meu cos com una fina gasa
Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir
"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa"
"Ningú no m'està esperant
Gràcies per tot, Joan..."
Eres jove i bonica
Se'n va anar de repent
El que vaig anar perdent
De mica en mica
Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu
Vaig maleir mil cops la petita taverna
Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu
Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna
Però em vaig acostumar també a viure tot sol
Sense estripar els papers, ni les fotografies
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc
I penso: "Si avui plou, demà farà bon dia"
I torno a anar al cafè
I penso que potser
Tu eres jove i bonica
Però, el temps ha anat passant
I jo t'he anat oblidant
De mica en mica
