Ell treballa al bar on els dimarts fas el tallat,

Tu farà dos anys que vens el pa al forn del costat.

Però mai no has gosat a dir-li: va fem un vermut!

Sempre has pensat que ell mai es fixaria en tu.

Els vint minuts de l’esmorzar, quatre paraules compartides:

Són u quaranta Déu n’hi do quin vent que fa!

Quan cal tenir por d’equivocar-nos és normal, però potser si ens decidíssim a arriscar,

Veuríem que podem arribar, a aconseguir el que hem somiat.

Ella ve els dimarts a dos quarts d’onze puntual,

Tu ja fa dos anys per primer cop t’hi vas fixar.

Fins i tot et vas canviar la teva festa setmanal.

Però mai no has gosat a dir-li: Va anem a sopar!

Però quan li portes l’esmorzar, quatre paraules compartides,

El seu somriure et fa més dolços els dimarts.

Quan cal tenir por d’equivocar-nos és normal, però potser si ens decidíssim a arriscar,

Veuríem que podem arribar, a aconseguir el que hem somiat.

El que hem somiat. El que hem somiat. El que hem somiat.

Quan cal tenir por d’equivocar-nos és normal, però potser si ens decidíssim a arriscar,

Veuríem que podem arribar, a aconseguir el que hem somiat,

A no tenir por del què diran, que res ni ningú ens pugui aturar.