No esperava el teu whatsapp, sense avisar t’has presentat,

tenia buida la nevera.

Encara no m’he acostumat a que no em miris com abans,

m’agrada recordar com era.

Mentre gira al vinil l’últim d’Els Amics, reculls les teves coses.

Res, ja no tinc res a dir, em sento buit per dins.

I t’emportes aquell vi que havíem d’encetar a l’abril,

quan farà anys que ens vam conèixer.

També prens la col·lecció de tots els llibres del Monzó,

que vam comprar a Formentera.

Mentre et miro de reüll, recordo aquell moment en què ens vam prometre

que si ens deixàvem d’estimar escriuríem un final. Escriuríem un final.

I passaran els anys i el dia que ens trobem fent el vermut,

els dos pensarem que va ser un encert no seguir junts.

I de fet et vull dir que has de triar un camí, que ningú et dirà cap on has de tirar,

que escollir és de valents i els valents tenen por, igual com tu i com jo,

però saps que no estem sols i quan no quedi res ens quedaran les cançons,

sense preocupacions i cantarem fort per tothom:

Pa pararara pararara pararara papa

Pa pararara pararara pararara papa.